Biblioteca A-D   |   E-H   |   I-L   |   M-P   |   Q-T   |   U-Z

ALZINAR

A Montserrat el bosc dominant és l’alzinar (concretament l’alzinar litoral). Aquests boscos són força baixos (10-15m.), amb les capçades dels arbres tocant-se fent que no pugui penetrar molta llum a l’interior. Per tant, les alzines condicionen les plantes del sotabosc (arbustos i herbes): aquestes viuen en un ambient d’ombra i humit, per tant hi ha un gran nombre d’arbustos i lianes però molt poques herbes, fent que sigui un bosc gairebé impenetrable.

Segons l’altitud i la major o menor exposició al sol, a Montserrat es diferencien tres tipus d’alzinar:

• Alzinar amb marfull, format per un estrat arbori on l’arbre que predomina és l’alzina, dos estrats arbustius (arbusts de 2-3m. d’alçada amb fulles dures; arbusts d’1m. o menys i lianes) un estrat herbaci, que té poca importància perquè les alzines i els arbusts nodeixen passar prou llum.

  Aquest el trobem al peu de la muntanya arribant fins a 1000m. a la zona més assolellada (solana), mentre que a les zones de la muntanya menys assolellada (obaga), només ho fa fins a 600-700m.

• Alzinar amb boix, fa de transició a la roureda. Manté els mateixos estrats que l’alzinar amb marfull, però amb algunes diferències d’espècies dins de cada un d’ells. A més de l’alzina, que continua sent l’arbre predominant, a l’estrat arbori hi ha també arbres de fulla caduca com el roure, la blada de fulla gran i la moixera. A l’estrat arbustiu trobem com arbust representatiu el boix i altres que no estan a l’alzinar amb marfull.

Està situat a la part alta de la muntanya, especialment en llocs frescos, entre 600-700m. i 1000m.

• Alzinar muntanyenc, es dóna en zones altes, entre 700 i 1200m., i poc inclinades de la muntanya com Sant Jeroni, on l’aigua de la pluja renta els sòls (descalcificació), convertint-los en sòls àcids. Aquest fenomen provoca l’aparició d’herbes adaptades a viure sobre el substracte àcid, es coneixen com plantes acidòfiles. Els arbustos són escassos i les herbes més petites aquí tenen una gran importància (herbes eurosiberianes que viuen a les rouredes).

 

ALZINA

És un arbre de capçada espessa i fosca perquè les fulles, de marge poc o molt dentat (de vegades sencer), tenen la cara superior de color verd fosc. La cara inferior (el revers) té molts pèls i, per tant, color blanquinós. Pot tenir 20 metres d’alçada i té l’escorça clivellada, d’un bru fosc.

Les flors surten a la primavera i els fruits maduren a finals d’estiu o a la tardor. El seu fruit és la gla amb la cúpula no punxant. Les glans de l’alzina de fulla llarga són amargues, mentre que les d’alzina de fulles curtes són dolces. Ambdues serveixen d’aliment dels porcs senglars.

Pau Casals

Compositor i violoncelista català, que va nèixer al Vendrell el 30 de desembre de 1876 i va morir el 22 d'octubre de 1973 a San Juan de Puerto Rico, va posar música a aquest poema. Tot i que no és tan coneguda la seva faceta de compositor com la de violoncelista, Casals va composar algunes peces musicals per l'Escolania de Montserrat. Algunes d'aquestes obres han estat enregistrades a Montserrat i formen part del repertori habitual de l'Escolania, és a dir, del que cantem normalment.

Contralt

Nom donat a la veu humana de so greu dins de les veus blanques

L'ENTRONITZACIÓ DE LA IMATGE DE LA MARE DE DÉU

El 27 d'abril de 1947 la imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou col.locada al tron-estoig que una ampla campanya popular havia fet possible. Fou una diada memorable, a la qual milers i milers de catalans van donar la significació d'una esperançada represa de tantes coses que havien quedat estroncades per l'esclat de la guerra civil del 1936 i per les seves tràgiques conseqüències, tant durant els anys mateixos de la guerra com durant els primers temps de la dura postguerra. L'any 1947 Catalunya es trobava encara commocionada per la desfeta i la repressió. Era un poble vençut i dividit. Fou en aquesta situació que l'abat Escarré llançà la idea de fer per a la Mare de Déu de Montserrat un nou tron, ofrena del poble de Catalunya. Volia que fos una àmplia mobilització popular a l'entorn de Montserrat, oberta de tot el poble català, sota el signe de la catalanitat, de la reconciliació nacional i de la germanor. Així Montserrat tornaria a esdevenir el símbol de la unitat del poble català.
Per assolir aquest objectiu, l'abat Escarré creà la "Comissió Abat Oliba", formada per persones d'ideologies i d'estaments diversos, d'acord amb l'esperit de reconciliació que havia de presidir les festes. L'obra d'aquesta Comissió fou molt notable.
La resposta dels devots fou entusiasta i generosa. L'aportació de joies i objectes de valor per a la realització material del tron depassà llargament les previsions i permeté de donar molta més volada al projecte. Una forma esplèndida de participació foren els pelegrinatges peu, en especial l'ascensió a la muntanya. I la Vetlla de Santa Maria, on se succeïren les representacions d'una trentena de comarques i es féu l'ofrena de les primeres llànties.
I va arribar el dia 27 d'abril de 1947. Unes cent mil persones s'aplegaven a Montserrat, enfervorides. Tot hi respirava catalanitat i una religiositat oberta. Fins i tot la bandera catalana, tot i que il.legalment, presidí la festa des d'un dels cims propers.

LES ERMITES DE LA MUNTANYA

Sembla que hi ha fonament per creure que els primers a tenir cura de la capella de Santa Maria, abans no es fundés el monestir (1025), van ser ermitans. Amb la vinguda a Montserrat dels monjos del monestir de Ripoll, aquesta vida eremítica no solament no va desparèixer sinó que es va consolidar. Els ermitans formaven part de la comunitat de monjos que vivien al monestir i estaven subjectes igualment als priors i abats de Montserrat. Una prova, entre d'altres, d'aquest lligam espiritual i jurídic són les Constitucions i les normes de vida per al perfeccionament espiritual dels ermitans escrites per l'abat Garcia de Cisneros (1455-1510), les quals foren observades des de la fi dels egle XV al començament del segle XIX. Això va permetre que durant segles la vida eremítica fos pròspera a la muntanya de Montserrat, i que la fama dels seus ermitans s'escampés arreu sobretot per la seva vida exemplar.
Aquest estil de vida sofrí greument les conseqüències de la Guerra del Francès (1808-1814), durant la qual alguns ermitans van ser assassinats i les ermites, com el monestir, foren mig destruïdes o restaren abandonades, algunes per sempre més. El nombre creixent de vocacions de monjos.

ESCOLANIA DE MONTSERRAT

L'Escolania és un Centre d'Ensenyament Bàsic i Artístic format per uns 50 nois de 9 a 14 anys, és a dir, de 4t de Primària a 2n d'ESO.
El seu temps dediquen a l'ensenyament general, i també, a solfeig, principis d'harmonia, piano i un altre instrument de l'orquestra clàssica i cant coral. Tot encaminat a una àmplia formació humana que els permeti prestar amb joia la seva participació en la pregària del Santuari, com han fet durant segles.

Aquest és l'horari:

Tracidionalment l'Escolania ha tingut un règim d'internat. Ara, però, aquest és lliure.
A més a més els divendres a la tarda tots els escolans marxen a casa, de cap de setmana, fins el diumenge al matí, per poder participar en la Missa Conventual. Els nois de 4t, que encara no estan integrats al cor, tenen festa fins dilluns a l'hora de començar les classes.

FORMACIÓ GEOLÒGICA DE LA MUNTANYA DE MONTSERRAT

La muntanya de Montserrat no ha estat sempre com avui la veiem. Fa molts i molts milions d'anys, la superfície de la terra era molt diferent. Però ha anat canviant a poc a poc, com si es fes vella, a causa de les forces anomenades "orogèniques" , és a dir, que formen muntanyes. Unes són ràpides com els terratrèmols ; d'altres actuen molt lentament. Ara fa moltíssim temps, doncs, allí on avui hi ha el mar Mediterrani hi havia una terra molt muntanyosa, i el centre de l'actual Catalunya era un gran mar interior.
De les muntanyes baixaven una colla de grans rius que desembocaven en aquest mar. I justament són ells els que han fet possible que Montserrat existeixi, ja que arrossegaven sorra, pedres i fang, i els anaven acumulant a la vora del mar, després d'haver-los gastat i triturat. I mentrestant la terra es bellugava i la seva superfície anava canviant. A Catalunya es produí un moviment semblant al d'unes balances, on quan un plat puja, l'altre baixa. Així, les muntanyes de la costa es van anar enfonsant fins a convertir-se en el tros de mar que volta les Illes Balears, les quals són els cims d'aquella antiga serralada. Al mateix temps, el mar interior passà a ser un llac, el qual s'anà assecant a poc a poc. Tota la massa de pedres i fang que era aleshores Montserrat, s'aixecà lentament a causa de les forces que la pressionaven. Després, el riu Llobregat, la pluja, el vent i el glaç la van anar polint i gastant fins a donar-li la forma que veiem. A causa de les seves formes pintoresques ha rebut el nom de Montserrat, "muntanya serrada" .
Aquestes pedres anomenades còdols o palets de riera, són la base del conglomerat montserratí. La matriu és el material fi (sorres, argiles...) que omple els buits entre els còdols. Aquests dos elements sedimentaris són units per un ciment calcari, dut per les aigües que s'infiltraven quan la roca s'estava formant.

LLEGENDA DEL PAS DEL FRANCESOS

Recorda el lloc per on van passar els francesos quan van envair la muntanya. Anaven guiats per un traidor de la terra que coneixia bé tots els viaranys de la serralada. La primera escopetada que van engegar els catalans, va tocar el traïdor que no havia tingut escrúpol de vendre’s a l’enemic pel diner miserable. El seu cos va caure rodolant per la muntanya i va anar a parar daltabaix d’un cingle. En anar roques avall van escapar-se-li els diners de mal Judas que havia cobrat per la seva traïdoria, que, com que eren de mal just, en escampar-se van tornar-se pedres perquè ningú no caigués en la temptació de voler-los recollir i no es condemnés com va fer-ho ell.

LLEGENDA DE FRA GARÍ

Fra Joan Garí era un sant home que vivia a Montserrat abans de la troballa i de la descoberta de la Mare de Déu. En les seves constants oracions contínuament demanava al Cel de no caure en pecat. Aviat es va estendre la fama de la seva bondat pertot arreu i acudien gents de tota mena a trobar-lo a la seva cova perqué els tornés la salut.
Al cap de set anys que feia vida santa, el diable en va sentir enveja i es va fer el propòsit de perdre´l. Va presentar-se a l'ermità i aviat es va guanyar el seu cor, ja que Garí el prengué pel seu mestre i rector.
Amoïnat el diable, va endimoniar Riquilda, filla del comte de Barcelona Guifré el Pilós. Cada vegada que l'exorcitzaven i conjuraven , exclamava: "No me n'aniré d'aquí, fins que me'n tregui fra Garí, penitent que viu a la muntanya de Montserrat". Van anar a Montserrat i, després d'una hora d'oracions, el diable ja havia sortit del cos de la donzella. Tot i així, van decidir que es quedés uns dies amb l'ermità i el comte se'n tornà cap a Barcelona.
Fra Garí sentia flaquejar dins seu la virtut, finalment, va caure en pecat. Horroritzat pel seu crim, mig enfollit i com esperitat va córrer a buscar el consell de qui tenia pel seu mestre, el diable. Aquest li digué que el millor era enterrar-la sota un arbre. Quan s'adonà del que havia fet, l'ermità emprengué el camí cap a Roma, a buscar el perdó del Papa. Aquest li digué: "Com una bèstia has pecat, com una bèstia has de fer la penitència. Torna a Montserrat, faràs aquesta vida fins que la veu del Cel, per boca d'un infant de poc temps, et faci saber que estàs perdonat".
El cos se li va cobrir de pèls llargs que li feien com de vestit i que el feien semblar un ós.
Va passar el temps i, un dia, el comte Guifré va sortir a caçar i tots van quedar sorpresos de trobar una bestiola tan extranya, així que se l'endugueren a Barcelona. Quan ja feia temps que hi era, el comte va donar ungran convit i mostrà la bestiola als convidats. Tot d'una un infantó que sostenia una dida, es va posar mig dret i va dir: "Alça't, fra Garí, que Déu ja t'ha perdonat". I Joan Garí es posà dret com un home. Tots van quedar parats i quan el comte va preguntar a en Garí qui era, aquest li explicà tot i li demanà perdó.
El comte el perdonà, però li demanà on havia enterrat la seva filla. Van anar fins a Montserrat i Garí els ensenyà el punt exacte. Amb gran meravella, la van trobar viva i eixerida. La donzella va explicar que durant set anys, l'havia visitat cada dia la Mare de Déu i li havia portat menjar i li havia fet companyia. Riquilda va expressat el desig de no moure's de la muntanya i quedar-se al servei de la Mare de Déu en agraïment d'haver-la salvat. El comte decidí aixecar un monestir i converitr la senzilla capella en un convent de monges, del qual Riquilda va ésser la primera abadessa.

LLEGENDA DE LA SANTA COVA

Aquesta llegenda comença a Jerusalem en temps dels apòstols, quan varen escampar-se pel món a predicar el cristianisme. Sant Pere volia endur-se una imatge de la Mare de Déu, però com que en aquell temps no hi havia fotografies va encarregar a sant Lluc que li fes una imatge de fusta. Quan va ser feta, sant Pere emprengué el camí de Roma.
La imatge anà a parar a mans de Sant Pau, el qual la portà al nostre país, a la ciutat de Tarragona. Després fou traslladada a Barcelona, a la parròquia dels Sants Just i Pastor on es quedaria fins el segle VIII, quan hi va haver la invasió dels sarraïns. Els barcelonins estaven preocupats per la defensa de la ciutat, però encara més perquè no passés res a la imatge. Així van encarregar al senyor bisbe que, juntament amb un capità de l'exèrcit got, marxessin a amagar-la al lloc més difícil d'arribar a tot el bisbat.
Quan ja portaven una bona estona de camí, arribaren al peu de la muntanya de Montserrat i, atrets per un ocell de bonic plomatge, van arribar per caminets plens de dificultats a una cova natural, que els va semblar un bon lloc per amagar-hi la imatge.
El senyor bisbe i el capità got tornaven contens per comunicar a les autoritats que havien complert l'encàrrec. Però abans d'arribar a la ciutat, van ser sorpresos per les tropes musulmanes i, tot i que lluitaren com dos valents, van morir en el combat. La ciutat de Barcelona i gairebé tot el país també van caure en mans de l'exèrcit dels seguidors de Mahoma. Però el que més angoixa feia als ciutadans era no saber què hauria passat amb la imatge de la Mare de Déu.
Tot i que els invasors van haver de marxar al cap d'un temps, mai més no es va saber res de la imatge, i amb el pas dels anys ja ningú no es recordava de la seva existència. Un dia, uns pastors que portaven el seu ramat a menjar prop de la muntanya de Montserrat, van veure unes llums misterioses i sentiren uns cants celestials. Estranyats, van pensar que patien alguna al.lucinació; però en repetir-se el fenomen en dissabtes successius, van entendre que podia ser un avís del cel.
Com que ells d'això no hi entenien, van anar a Monistrol, a explicar-ho al senyor rector, que el dissabte següent els acompanyà, juntament amb molta gent del poble, ja que la notícia s'havia escampat ràpidament.
El senyor bisbe de Vic, que es trobava al poble camí de Manresa, s'assabentà dels fets i també va tenir curiositat per saber què era tot allò. Ordenà fer una comitiva per anar cap al lloc d'on venia el prodigi, que era dalt d'una penya, a mitja muntanya. D'aquesta manera van anar pujant, fins arribar davant d'uns matolls que amagaven una petita cova d'on sortien la llum misteriosa i la música celestial.
Atrets per aquell fabulós fet, s'acostaren a la cova i van veure la imatge de la Mare de déu. Era la mateixa que havien amagat el bisbe de Barcelona i el capità got feia molt de temps. Ja us podeu imaginar l'alegria que van sentir. El bisbe de Vic va tenir una bona pensada. Calia portar la imatge a un lloc més digne i n'ordenà el trasllat a Manresa, on li farien un altar adequat. Així, van organitzar una processó i, cantant, van començar el camí que els hauria de portar a la ciutat del Bages. Però de mica en mica la imatge va començar a pesar més i més, fins que va arribar el moment que ja no podien caminar. Aleshores van comprendre que era un senyal de Déu, que la imatge es volia quedar en aquella muntanya on havia estat tants anys. Així, el bisbe ordenà d'aixecar una capella en aquell indret, que cada cop va ser més visitada per venerar-hi la Mare de Déu.
Per servir millor el seu culte, s'hi desplaçaren uns monjos benedictins, que hi construïren un monestir. Amb el pas del temps va anar creixent fins a formar l'actual Montserrat, un dels llocs més visitats de la nostra terra.

LLIBRE VERMELL DE MONTSERRAT

És el còdex I del fons manuscrit de la Biblioteca de Montserrat. Aquest còdex que dèu el títol al color de les cobertes, s'estava copiant el 1399. En un moment en què a Montserrat l'afluència de pelegrins era molt nombrosa, era necessari que els monjos i seglars que tenien cura del santuari, tinguessin una preparació i unes orientacions amb les quals poder ajudar les multituds que hi arribaven per motius ben diversos. Per això s'escriu aquest llibre, que té un contingut molt divers:

• una explicació de miracles de la Mare de Déu
• un cançoner musical
• un breu tractat de confessió
• un tractat sobre l'Univers
• una col.lecció de sermons
• privilegis i indulgències relacionats amb el monestir
• capítols de la confradia
• altres documents